13 de setembre del 2016

José María Herrera,

psicòleg humanista i director de l’Institut Carl Rogers

Tinc 54 anys. Vaig néixer a Sabadell i visc a Barcelona amb la meva parella, Sumem Estic llicenciat en Econòmiques i en Psicologia. Sóc una persona d’esquerres que no sap a qui votar. Als polítics els falta congruència. 


Connexió



La vida no es rendeix, tendim a desenvolupar-nos com a persones igual que la llavor tendeix a ser arbre. La psicologia humanista, branca fundada pel psicòleg nord-americà Carl Rogers, posa el focus a canalitzar les pròpies emocions a través de l’acceptació, l’empatia i la congruència mitjançant l’autenticitat en les relacions. “No es tracta de posar en pràc­tica tècniques de comunicació, ni de perdre’s en les bones intencions per acostar-me als altres, sinó d’integrar una visió diferent de la persona, i unes actituds per a la relació. Dirigit per Herrera, s’obre a Barcelona el primer centre Carl Rogers d’ Espanya per a la formació de psicoterapeutes, la psicoteràpia i el creixement personal.

Vostè era economista.
Sí, fins als 38 anys vaig estar focalitzat en la supervivència, a guanyar diners treballant.

Què li va passar?
Provinc d’una família molt humil, no vaig pensar mai que arribaria al batxillerat. El meu pare era pintor de parets, als 14 anys vaig començar a treballar pintant ratlles de pàrquing i ajudant la mare, que era cuinera en un restaurant.

Li va anar bé en la vida.
La mare em deia: “Tu has de ser bona persona, treballador i seriós”, i va ser com si m’ho ta­tuessin. Vaig tenir càrrecs de responsabilitat global en diferents entitats financeres. Feia el que sentia que havia de fer, però no era feliç.

Un contrasentit.
Vaig fer teràpia, vaig reflexionar, vaig deixar la feina i vaig poder permetre’m un temps sabàtic en el qual em vaig treure Psicologia. En un dels diversos màsters que vaig fer, impartit per l’ Institut d’ Interacció, vaig descobrir Carl Rogers i em va encaixar tot, vaig entendre què és el que m’estava passant.

Què va entendre?
El cost que tenia viure de manera incon­gruent. Vaig estudiar, vaig practicar, vaig ser docent a la Universidad de Comillas, i avui visc dedicat a la pràctica i la docència de la psicologia humanista des de l’ Institut Carl Rogers.

En què consisteix la psicologia huma­nista?
Carl Rogers (un dels psicòlegs més coneguts del segle passat, però molt poc entès), defensava una revolució silenciosa, que consisteix que les persones tornem a connectar amb el que realment som a través d’una relació autèntica.

Tots la desitgem.
Per tenir una relació autèntica, és igual de ­quina naturalesa (parella, amic, fill, metge pacient, professor alumne...), he de ser jo mateix, i ser jo mateix és una cosa molt complexa perquè hi ha parts de nosaltres que no veiem.

Per què és tan difícil?
Des de molt petits hem d’escollir entre ser estimats o ser nosaltres mateixos.

Sempre escollim el primer.
Sí, sempre un nen prioritzarà l’afecte, can­viarà el que faci falta per ser mirat abans que atendre el que sent; i així ens desconnectem del que som.

Però podem tornar a connectar...
Sí, a través d’algú que ens ofereixi una relació autèntica, perquè tenim una tendència innata a desenvolupar-nos com a persones de la manera més eficient possible; com les plantes. El que passa és que perdem aquell fil.

La llavor tendeix a ser arbre i no bonsai.
Rogers proposa que els professionals de relació d’ajuda, des de psicòlegs fins a educadors o sanitaris, trobin aquella congruència en ells mateixos perquè la gent que atenen se senti compresa i acceptada profundament, i a partir d’aquí tornin a connectar amb el que són. I que aquella taca d’oli es vagi estenent.

No et sents mai comprès i acceptat del tot.
Aquest és el mal de la nostra època, però hi ha un camí cap a això.

Com?
Tenint un espai vivencial en el qual em senti prou segur per poder explorar en mi mateix . L’impacte de sentir-se comprès és molt poderós. Però sovint es dóna la paradoxa que els professionals de la psicologia intentem ajudar gent a arribar a un lloc al qual nosaltres no hem arribat.

Doni’m més pistes.
Quan accepto el que realment sóc puc canviar, però per saber qui sóc necessito l’altre, així que cal buscar aquelles relacions autèntiques amb la parella, els amics, el terapeuta...

Això de buscar una relació autèntica pot ser molt frustrant.
Primer he de començar per mi, m’he de preguntar com estic. Si no em sento feliç, si hi ha una falta de motivació continuada, m’he de preguntar si la vida que estic vivint és la meva.

Pots passar-te anys amb aquest dubte.
Per això funcionen tan bé els grups de teràpia. Quan tu t’exposes i veus que els que t’envolten comprenen, connectes d’una altra manera amb la teva pròpia emoció.

Tot comença al parvulari.
Si els pares i educadors saben establir aquella relació autèntica no passarà. Cal adonar-se de la importància de canviar el focus d’atenció de “l’alumne problema” a “què és el que em passa a mi amb aquell alumne”. M’he de focalitzar en la relació que tinc amb els altres.

Jutgem molt alegrement.
És una defensa, el judici ens parapeta. Per obrir-se a l’altre primer t’has d’obrir a tu mateix. Tenim una personalitat rebuda i una elegida que respon al com vull viure.

Quin és l’element comú entre els seus ­pacients?
La desconnexió del que som. El viure amb un sistema de creences que considerem propi però que no ho és. La gent ve a teràpia perquè ho ha deixat amb la parella o perquè ha perdut la feina, i els agradaria que tu truquessis a la seva parella o al seu cap i li diguessis: “Però si aquest noi és formidable!”.

Estaria bé, sí.
Vénen perquè els resolguis la vida, però nosaltres treballem en com llegeixen la vida els passi el que els passi, perquè això és l’essencial. Sovint intentem aconseguir coses que no tenen a veure amb nosaltres, i això ens frustra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada